Els paisatges del nostre territori canvien mes a mes, estació rere estació. I els ocells que hi podem observar també segueixen els ritmes de la natura. Així, hi ha espècies que hi viuen tot l’any, espècies migratòries que només apareixen en determinades èpoques, algunes que només venen a niar i d’altres que ens visiten per passar els hiverns moderats.
Còlit ros © Sergi Sales
És època d’ocells hivernants. L’eix Ebre-Secans-Pirineus és una zona d’hivernada habitual de moltes espècies, que s’aturen aquí en el seu viatge cap a llocs més càlids. Les temperatures al centre d’Europa fan que els ocells arribin en nombre variable; en hiverns molt freds, es produeixen fugides que, de sobte, omplen els “nostres” camps d’aus afamades que cerquen terres més càlides. D’altra banda, al febrer comença la temporada de cria, sobretot de rapinyaires i algunes aus nocturnes.
Als sectors pirinencs, amb neu, espècies com el cercavores o el pardal d’ala blanca s’apropen a punts humanitzats per buscar aliment. I també es dona el punt àlgid de les postes de voltor comú i trencalòs, per la qual cosa poden observar-se amb facilitat als cingles.
Als secans, amb el permís de la boira, apareixen la fredeluga i rapinyaires hivernants com l’esmerla i l’arpella pàl·lida, cada vegada més escassa. Cap al febrer ja es poden veure alguns cucuts reials, el primer migrant que arriba de l’Àfrica subsahariana.
En aiguamolls com el de la Reserva Natural de Sebes és bon moment per observar el bitó i el corb marí gros. Al delta de l’Ebre és època de grans estols d’ànecs i cigonyes blanques, a més de grans grups de capons reials i esplugabous, que ocupen sobretot els sectors inundats. En algun racó del Delta hi hivernen els becplaners i arreu s’hi observen grans concentracions de flamencs.
Abril i maig són bons mesos per endinsar-se pels secans de Lleida, amb els guarets ben acolorits fruit de les pluges de primavera. La majoria de camps són verds, hi ha flors arreu i els ocells locals s’afanyen a cantar i a marcar el seu territori. El duc, la ganga, el gaig blau, els abellerols o l’espectacular sisó són algunes de les espècies més destacades. També torlits, gralles, xoriguers, calàndries… i a les nits s’escolten el mussol banyut, el siboc i els xots acabats d’arribar d’Àfrica.
Al Pirineu les neus es van retirant a poc a poc, els ocells pugen de cota i arriben, entre d’altres, les merles roqueres, els milans negres, les àguiles marcenques i els aufranys. Bon moment per observar també la merla d’aigua, el sit negre, el còlit gris i el picot garser mitjà (a la Val d’Aran). Als vessants més assolellats poden aparèixer l’escorxador, el bitxac comú o les gralles de bec vermell i bec groc. A les nits, en alguns racons d’alta muntanya, s’escolten els udols dels mussols pirinencs.
A les Terres de l’Ebre, el massís dels Ports serà un bon lloc per veure també les gralles, la cotxa fumada i… la cabra salvatge! A més d’altres ocells com el tallarol, el mosquiter pàl·lid i el pica-soques blau. A les platges, al març comença la cria del corriol camanegre. I al delta de l’Ebre, milers d’ocells migradors aprofiten l’abundància de recursos i sorolloses colònies de gavines corses o capblanques, i xatracs becllargs, comuns i menuts ocupen els sectors on han niat històricament.
L’estiu és una bona època per començar o continuar les visites a l’alta muntanya del Pirineu. Durant el juliol hi ha menys risc de tempestes de tarda i els ocells estan acabant de niar. Podreu gaudir d’ocells de muntanya com la llucareta, el trencapinyes, la merla de pit blanc o el raspinell pirinenc. També còlits grisos, grassets de muntanya i verderoles. Mirant al cel, pot passar volant l’àguila daurada, i al Prepirineu (Boumort i entorns) es dona un fenomen únic a Europa: s’hi poden observar junts els quatre ocells necròfags del continent (el trencalòs, el voltor comú, el voltor negre i l’aufrany).
Als secans cal matinar molt, ja que a mig matí la calor farà difícil l’observació d’ocells. Les espècies com el gaig blau estan encara en plena activitat. També la cogullada fosca, les cogullades vulgars, les calàndries, les terreroles vulgars i l’escassa alosa becuda. Aquestes espècies d’alàudids tenen una coloració discreta però un cant fascinant, i aquí és dels pocs llocs d’Europa on es poden detectar. Les gangues estan niant i cal parar l’orella per detectar-les millor pel seu reclam.
A les Terres de l’Ebre, les serres mediterrànies com les de Cardó i del Boix són idònies per als pardals roquers i les àguiles marcenques. Al delta de l’Ebre les colònies d’ardeids encara estan actives, amb espècies com el martinet menut, així com les de fumarells carablancs, que es creuaran amb els seus parents comuns ja de pas cap a zones d’hivernada africanes. A les platges es poden veure xatracs becllargs i, en zones amb roques, agrupacions de corbs marins emplomallats provinents de les colònies de les illes Balears. Les colònies de flamencs estan al màxim d’activitat.
A les màquies mediterrànies i les muntanyes mitjanes l’abundància de fruits i drupes fan que en aquestes dates hi hagi el nombre d’ocells més gran, que necessiten omplir el dipòsit d’energia per continuar el seu viatge cap a les zones d’hivernada. De fet, durant el setembre i l’octubre molts ocells planadors i rapinyaires sobrevolen el país en direcció sud. És bon moment per visitar punts d’observació tradicionals per veure grups d’aligots vespers, però també esparvers, arpelles, esparvers cendrosos, àguiles pescadores o falcons mostatxuts.
En aquesta època també toca visitar els boscos de faigs i de ribera, que arriben a la seva màxima esplendor. Ja hauran arribat algunes espècies hivernants, que seran més fàcils de detectar per la caiguda de les fulles dels arbres. D’altra banda, amb els primers freds algunes espècies baixen de cota, com ara el pela-roques, que pot observar-se en llocs com les parets del congost de Mont-rebei.
Les zones d’aiguamolls estan plenes d’ocells, en especial limícoles. A les badies del delta de l’Ebre ja es poden trobar ànecs negres cabussons, calàbries i altres espècies com el bec de serra mitjà. Atenció a l’espectacle dels arrossars acabats de fanguejar, amb gavines, ardeids i enormes concentracions de flamencs, dignes d’apreciar amb la llum hivernal de darrera hora.
A la plana de Lleida pot quedar alguna grua migratòria de pas. I al Prepirineu és una època excel·lent per observar el vol espectacular dels milans reials, que ja ocupen les seves zones d’hivernada.
Els textos d’aquest apartat s’han basat, en part, en els continguts del llibre Quan i on veure ocells a Catalunya (Ricard Gutiérrez, editorial Tundra), que també disposa d’una edició en castellà i en anglès. A més a més, han estat revisats i complementats amb l’assessorament de l’ornitòleg Sergi Sales.
Una iniciativa de:
Rambla Ferran, 18 3r pis
25007 Lleida
+34 973 245 408 info@aralleida.cat