L’eix Ebre-Secans-Pirineus és la destinació d’Europa on observar més diversitat d’ocells amb menys distància. En un mateix viatge podreu veure fins a 250 espècies, una xifra rècord al continent.
Els ocells propis d’ecosistemes aquàtics els observarem al delta de l’Ebre, una de les zones humides més importants d’Europa, però també en altres aiguamolls interiors (com l’estany d’Ivars i Vila-sana) i en ambients fluvials i de ribera que ressegueixen el riu Ebre i els seus tres principals afluents: el riu Noguera Ribagorçana, el riu Noguera Pallaresa i el riu Segre. Aquí la diversitat d’ocells aquàtics és notable.
Resseguint el litoral de les Terres de l’Ebre, emergeixen diverses serres mediterrànies entre les quals destaca un massís imponent i gegantí: els Ports. Els boscos esclerofil·les d’aquestes serres i les seves cingleres conviuen amb conreus tradicionals (vinya, oli, etc.) i configuren un mosaic paisatgístic que afavoreix ocells mediterranis.
Els ocells d’ambients esteparis són, possiblement, els més singulars i, al mateix temps, els més fràgils. A l’interior del territori de Lleida, la gran depressió Central lligada a la conca del riu Ebre acull les darreres zones estèpiques del país i extenses zones agrícoles. En aquests ambients de secà hi ha espècies d’ocells que pràcticament només són presents a la península Ibèrica.
Al nord de la destinació s’aixequen les muntanyes del Pirineu i el Prepirineu, amb cims que arriben als 3.000 metres com ara la Pica d’Estats (3.143 m), el sostre de Catalunya. En aquests ambients més freds i inhòspits, que també acullen extenses masses forestals de pins i avets, hi viuen els ocells d’alta muntanya, amb espècies molt singulars i algunes de grans dimensions.